La persecució de la llengua i la culturacatalanes durant el franquisme fou una constant del règim, nascut d'una rebel·lió militar el juliol de 1936.
Hi havia una violència total contra qualsevol expressió pública de la llengua i la cultura catalanes: qualsevol manifestació en català era perseguida o prohibida i en molts de casos penalitzada amb fortes multes. A la postguerra la llengua arriba a ser tan perseguida que fins i tot és prohibida en la grafia de les làpides dels cementiris. També a les esqueles i als recordatoris.
Durant la guerra civil l'animadversió contra la llengua catalana arribà fins a l'extrem de fer sospitosos els noms pròpiament catalans: per exemple, Montserrat, Núria, Jordi etc. i també s'arribà a castellanitzar la fonètica dels cognoms, pràctica i actitud que es mantingué fins a les acaballes del franquisme.
Durant l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes hi va haver soldats que es van sorprendre de veure que la llengua catalana fos la pròpia de tants i tants habitants. I això provocà una doble actitud: la majoritària, de rebuig i minoritàriament, una descoberta impensada que obrí la intolerància malgrat les passions de les autoritats militars i les noves jerarquies polítiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada